Parlem de tu, però no pas amb pena.
Senzillament parlem de tu,
de com ens vas deixar,
del sofriment lentíssim que va anar marfonent-te,
de les teves coses parlem, i també dels teus gustos,
del que estimaves i el que no estimaves,
del que feies i deies i senties;
de tu parlem, però no pas amb pena.
I a poc a poc esdevindràs tan nostre
que no caldrà ni que parlem de tu per recordar-te;
a poc a poc seràs un gest, un mot, un gust,
una mirada que flueix sense dir-lo ni pensar-lo.
(Miquel Martí i Pol)
 |
| Miquel Martí i Pol amb la seva dona |
"La paraula ha anat guanyant en exactitud; el poeta, en seguretat i concisió. Però això a costa de treball, de treballar, cada dia, la lletra, la paraula, el vers. L'edifici ha anat bastint-se a poc a poc, enmig de la indiferència dels uns i del somriure de superioritat dels altres. En definitiva, però, el poeta ha bastit l'edifici que s'ha proposat bastir, no cap altre; i ho ha fet amb uns materials senzills, coneixent en cada moment el propis límits, però també la forca dels qui, tossudament, s'expressen, des d'una situació vital i social en què no els és donat i on tot s'ha d'aconseguir pam a pam, victòria a victoria. I ara finalment, l'obra del poeta resisteix ja el pas del temps i esdevé solida en la seva senzillesa."
(
Agustí Pons.
Avui, 18 de març de 1979)
